Primera d'enguany a Santa Creu
Tot son homes. Al xiringuito de Santa Creu, dijous passat al matí. Darreres les vidrieres, tant acollidores en aquestes dates, endrapen l'esmorzar que molts s'han portat o enllesteixen l'esmorzar de forquilla que han demanat, mentre s'esdevé l'agradosa conversa que o bé arregla el món o repassa tota mena de malalties.No hi ha un grup nombrós de Molins que conec i li pregunto al cambrer. No, avui no han pujat. Potser esperen altres dates menys enmandridores que aquestes, però al xiruinguito hi ha l'ambient de molts dies.No hi ha dones, avui ni per casualitat. I és que "els homes son un altre bestiar", en expressió d'una molt bona amiga quan parla de que al cinema o al teatre la majoria qualificada dels assistents son dones.I té raó, som un altre bestiar. Però Déu me'n guard de dir això mateix de les dones, que si ho digués jo, em dirien de poca-solta a masclista per amunt. Està clar que ella ho diu amb bonhomia, de bon humor, però dubto que fos interpretat amb la mateixa bonhomia si això ho digués un home de les dones. S'ha de saber triar quan i davant de quí es diuen les coses, que tots plegats tenim sovint la pell prou fina.De tot això hi ha una circumstància que darrerament em resulta d'allò més divertida, que no és altra que sentir davant els micròfons, ara que estan de moda, aquestes noies de la Cup que ho diuen gairebé tot en femení llevat de quan el costum les traeix. Una militància ideològica que em produeix un garbuix quan les sento, que fa que jo no sàpiga quan estan parlant de les treballadores (dones) o de les treballadores en general (homes i dones), per posar un exemple. (He, he... no m'imagino que una d'elles em sentís a dir "les dones son un altre bestiar"!)Després d'esmorzar part d'aquests homes faran un tomb pels voltants de Santa Creu, per a estirar les cames i païr una mica l'esmorzar si ha estat prou generós. D'altres s'esperaran a que tornin els passejadors per a tornar cap a casa amb els cotxes, i alguns, els que estan més eixerits, que han pujat a peu des de Sant Feliu o Molins de Rei, se'n tornaràn també a peu. Donar un tomb pels voltants és que el que també hem fet nosaltres, els quatre Cargolets que hem vingut avui, la Júlia, la Maria Carme, l'Ernest i jo.Després d'esmorzar hem agafat el camí que passa pel costat de la subestació elèctrica, que amaga de la vista les runes de Can Serra, en direcció a Vallvidrera de dalt.El corriol, pobret, ja no té "pell", que està tot desfet per les bicicletes com ens palesa la sequedat, que guarda a la pols la marca dels pneumàtics. No deixem el corriol per a saltar els matolls del davant de Can Serra i veure les runes, no fos cas que tingués la temptació de tornar a dir als companys el mateix que ja els he dit altres vegades de Can Serra, que això de repetir les coses fa de més vell del que s'és.Anem fins al coll de Can Mallol, deixant enrera el primer tros de bosquet d'alzina baixa per entrar ja al bosc una mica més ufanós d'aquell cantó.El camí, prou que es veu, és ara d'una gran placidesa, d'una placidesa que convida a deixar-se anar, tant de cos com de cap. I és que el cap, afortunadament, sempre treballa. Vet aquí que em miro un tros de barranc i em ve al cap que, més o menys per aquí, en lloc proper si més no, vaig veure per primera vegada un senglar viu, quan encara anava amb calça curta. I quan encara era prou difícil de veure un senglar.Com previst, prenem el corriol que davalla en direcció al Sot del Pi de la Mitja Hora, que trobem feixuc. Sí. Novament les bicicletes ha fet la seva "feina" i l'erosió l'ha completada: cal vegilar de no relliscar en l'estretor. Amables protestes dels companys. I tenen raó, però haig de dir en descàrreg meu que del meu coneixement d'altre temps ni el corriol estava fet una merda ni jo me'n adonava aleshores de cap dificultat. Però, evidentment, em prenc nota.En algun petit pas una mà no és sobrera, i recuperem una mica d'alçada per sota el turonet de la Peça per anar a raure al portal de la Sargantana, on farem la poma. (Ara els...
